Els joves. Miquel Martí Pol

He  escollit  aquest  poema  perquè  reflecteix  la  visió  sobtada dels joves davant   la  guerra

                 Els  joves

Somreien a l'esperança els perfets, els intactes.

Ignoraven que la mort també fou creada per a ells.

Quan enramà l'enfiladissa dels jardins ses hores,

en tot havien pensat: en l'amor fresc i tendre

de les dones, el cel llunyà i els ocells del capvespre,

l'afany de la nit, la llum taciturna del geni,

els fills com un llevat dels anys, l'aigua que s'empeny

sense rescloses, lliscant sobre pedres i molsa.

En tot havien pensat, menys en aquest trepig de la sang

en els camps desolats que vanament omplia

l'espetec de les armes; tot, menys aquest mirar al cel

amb les ninetes buides. Això era nou per a ells.

Però compliren sense recel, com aquell qui paga

comptes oblidats del pare, per l'honor del nom;

allò que no era d'ells i que potser, volien rompre,

sobtadament va dominar-los, com un llevant arravatat,

molt més fort que l'enfiladissa dels jardins,

que l'aigua i que les roses; potser perquè era estrany

i gran, impalpable, i es nodria d'un august silenci,

del camí de la sang també sense rescloses.

                     Miquel  Martí  Pol