El fil a que al·ludia en Miquel estava nuat a un matí de l’any 1960 a l’estació de França.
Sempre li havia agradat aquesta estació, moltes vegades hi havia anat amb el seu pare a recollir als seus avis quan venien a passar una temporada amb ells.
Gaudia del soroll i de l’estol de persones de totes les edats que traspassava les andanes buscant el seu destí, l’arribada des trens ,l’alegria de les trobades i el desencís dels acomiadaments,
Avui passa ràpid sense fitxar-se en l’entorn, tenia por de fer salat, el seu tren, ja anunciava la sortida ,faltaven poc minuts . Va tenir sort ! , d’una gambada ell i la seva maleta va pujar al tren,. Fins i tot va trobar un seient prop de la finestra .
El viatge seria llarg, passaria la nit al tren, anava a San Sebastián , aquelles vacances les aprofitava per resoldre uns assumptes del seu pare que tenia pendent de la herència dels avis.
Feia molts anys que no hi anava i tenia ganes de trepitjar novament els llocs on de petit havia estat tan feliç.
Llegint, contemplant el paisatge , i parlant amb els seus companys de viatge va arribar la nit,i tot deixant-se bressolar pel sotragueig del tren , va dormir profundament fins al matí ,l’hora de l’arribada; ja intuïa , els colors i la flaire de la seva estimada ciutat.
Tot surtin de l’estació una llambregada ràpida, va oferir al seu esguard un cel blau, núvols esfilagarsat que deixaven passar, la llum del sol , un dia radiant li donava la benvinguda , Donostia ja estava al seu abast
De sobte tres noies se li van atansar,preguntant-li l’adreça de la Residència on
Sabien d’allotjar, li va sorprendre agradablement la visió d’aquelles tres joves. Ell els hi va indicar i galanament els oferir el seu telèfon per si necessitaven alguna cosa.
Un cop solucionat el problema que tenia que resoldre, no se les podia traure del pensament , obsessionat intentava anar als llocs on creia les podria trobar, al no aconseguir-ho va decidir trucar a la Residència.
Unes invitacions per anar a un Concert van ser l’esquer per trobar-se.
Aquí va sorgir l’espurna d’amistat i companyonia , tots els dies que mancaven per acabar les vacances van anar junts .
Anaven a visitar la ciutat , a banyar-se a la platja,corredisses sota pluja el xirri-miri, buscant aixoplut , a fer, pinxitos , al cinema , sense oblidar les saborosa sardinades als berenadors de la Concha. Van parlar t’idees , de somnis d’il·lusions, van ser uns dies inoblidables , ell creia que aquesta amistat continuaria a Barcelona.
Però va tenir una gran decepció, el dia de la primera trobada, sols va aparèixer la noia més gran , les seves amigues no van acudir, preparaven oposicions i tenien molta feina a estudiar.
Una altra vegada ho va intentar, però novament solament ells dos van acudir a la
Cita...
Desencantat va decidir no intentar-ho més...
Però el Miquel desconeixia la trama que les tres amigues havien ideat, disposat:
La Carme , la més gran s’havia encaterinat d’en Miquel, per aquests motiu elles van maquinar donar-li el telèfon de la Carme per que fos ella la que prengués contacte amb ell, si tot sortia bé farien una sortida tots junts i ho celebrarien....
