divendres, 27 de gener del 2012

Miquel Martí i Pol




He  escollit  aquest  poema  per què  reflecteix de  com  hem d'entomar  la  vida 





No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d’enemics o bé d’objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.
.
Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita,
podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l’esperança.
.
Serem allò que vulguem ser.
.
Pels vidres
del ponent encrespat, la llum esclata.

                            Miquel  Martí   Pol
.

Records



El  fil  a  que  al·ludia  en  Miquel  estava  nuat  a  un  matí de  l’any 1960 a l’estació  de  França.

Sempre  li  havia  agradat  aquesta  estació,  moltes  vegades  hi  havia  anat  amb  el  seu  pare   a  recollir als  seus  avis  quan  venien  a  passar  una  temporada amb  ells.
Gaudia  del  soroll  i de  l’estol    de  persones  de  totes  les  edats  que  traspassava  les  andanes  buscant  el  seu  destí,   l’arribada   des  trens ,l’alegria  de  les  trobades  i el desencís  dels  acomiadaments,
Avui passa  ràpid  sense   fitxar-se   en  l’entorn, tenia  por  de   fer  salat,  el  seu  tren,  ja  anunciava  la  sortida ,faltaven  poc  minuts  .  Va  tenir  sort  ! , d’una   gambada  ell  i  la  seva  maleta  va  pujar  al  tren,.  Fins  i tot  va  trobar  un  seient  prop  de  la  finestra .
El  viatge  seria  llarg, passaria la  nit al  tren,   anava  a   San  Sebastián , aquelles  vacances  les  aprofitava per  resoldre  uns  assumptes  del  seu  pare que  tenia  pendent  de  la  herència  dels  avis.
Feia  molts  anys  que  no  hi  anava i  tenia  ganes   de  trepitjar  novament  els  llocs  on  de  petit  havia  estat  tan  feliç.
Llegint,   contemplant  el  paisatge , i  parlant  amb els  seus  companys  de  viatge  va  arribar  la  nit,i  tot deixant-se  bressolar  pel  sotragueig   del  tren  , va  dormir  profundament  fins    al  matí  ,l’hora  de  l’arribada;  ja  intuïa  , els  colors  i  la flaire de la  seva  estimada  ciutat.
Tot  surtin  de  l’estació  una  llambregada  ràpida,  va  oferir  al  seu  esguard  un  cel blau, núvols  esfilagarsat  que  deixaven  passar,  la  llum   del  sol  , un  dia  radiant li  donava  la  benvinguda  , Donostia  ja  estava   al  seu  abast
De  sobte  tres  noies se  li  van atansar,preguntant-li  l’adreça de  la  Residència on
Sabien  d’allotjar, li  va  sorprendre  agradablement  la  visió  d’aquelles  tres  joves. Ell  els hi va  indicar  i  galanament  els   oferir el  seu  telèfon  per  si  necessitaven  alguna  cosa.
Un  cop  solucionat  el  problema  que  tenia  que  resoldre,  no  se  les  podia  traure  del  pensament ,  obsessionat  intentava  anar  als  llocs on  creia  les  podria  trobar, al  no  aconseguir-ho  va  decidir  trucar  a  la  Residència.
Unes   invitacions  per  anar  a  un  Concert   van  ser  l’esquer per  trobar-se.
Aquí  va  sorgir  l’espurna  d’amistat  i  companyonia ,  tots  els  dies  que  mancaven  per  acabar  les  vacances van  anar  junts .
Anaven   a  visitar  la  ciutat  ,  a banyar-se  a  la  platja,corredisses   sota  pluja el xirri-miri, buscant  aixoplut , a  fer,  pinxitos , al  cinema  ,  sense  oblidar  les  saborosa  sardinades  als berenadors   de  la  Concha. Van  parlar  t’idees  , de  somnis d’il·lusions,  van  ser  uns  dies  inoblidables ,  ell  creia  que aquesta  amistat  continuaria a  Barcelona.
Però va  tenir  una  gran  decepció, el dia de  la primera  trobada, sols  va  aparèixer  la  noia  més  gran ,  les  seves  amigues  no  van  acudir,  preparaven  oposicions  i  tenien  molta  feina  a  estudiar.
Una  altra  vegada  ho  va intentar,  però  novament solament  ells  dos  van  acudir a  la
Cita...
Desencantat  va  decidir  no  intentar-ho  més...
Però  el  Miquel  desconeixia  la  trama que  les  tres  amigues havien  ideat,  disposat:
La Carme  ,  la  més gran  s’havia  encaterinat  d’en  Miquel, per  aquests  motiu  elles  van  maquinar   donar-li  el  telèfon  de  la  Carme  per  que  fos  ella  la  que  prengués  contacte  amb  ell, si  tot  sortia  bé  farien  una  sortida  tots  junts  i  ho  celebrarien....  


  

Records








Una  tortuga  ha  desvetllat  el  son  dels  meus  records.
La  tieta  me  l’ha  demanada  com  a  regal. Ella   fa  molts  anys  quan  encara  vivíem a  la  casa  gran  dels  avis,  en  col·leccionava  i las tenia escampades  pel  patí  , una  extensió  , gran  de  terreny   on  campaven  al  seu  aire, des de  els  seus  amagatalls sortien  calmoses  controlant  el  seu  entorn, ple  de  flors  i  arbusts,  buscant  l’ombra de  la  frondosa  figuera   que al  vell mig  del  pati lluïa amb  tota  la  seva  bellesa; coronada  pel  mantell de  fulles  grans  de  contacte  aspre  , de  color  verd  brillant  maragda ,i que a  l’estiu  ofrenava   els   seus  fruïts , que  penjaven  com  gotims  de  color  violeta .
M’agradava  grimpar   com  un  mico  fins  a  dalt   per  menjar-ne , malgrat  les  advertències  de  les  meves  tietes  que  em  renyaven  i  m’advertien que podia  trencar-se  una   branca  i  fer-me   mal , i  mils  perills  que  tan  jo ,  com  l’Enric  el  meu  company  de  joc,   desobeíem cada   vegada  que   teníem  l’ocasió.  A dalt  la  nostra Talaia particular  ens  servia  per  guaitar  l’arribada  de  les  tortugues  que  rescatàvem.
Arribat  aquest  punt  la  meva tieta  enfadada  donava  per  acabats  els  jocs  i ens  feia  entrar  a  casa.
Pujàvem  l’escala  corrent i  m’arriba  en  recordar  en  aquesta  moments. l’hivern ;  el  flaire  de  les  ametlles   garapinyades  que  la  mama Carme   la  meva  àvia   caramel·litzava  a  casa,  quan feia  fred.
La  cuina  el  lloc  més  entranyable  , amb  una  gran  llar  de  foc  que  el  meu  avi tenia   cura    d’encendre   amb  uns  gran  tions  que  omplien l’espai   de  llum  i  calor.
A  la  nit  havent  sopar,  l’avi  encenia   l’últim  tió  per  passar  la  vetllada ,parlant  i rient, i com   sempre  acabava  explicant  boniques  històries,desprès cadascú  agafava    la  seva  rajola   que  sabia  anat  escalfant  , mentrestant  al  caliu  de  la  cuina  econòmica  i  ens  anàvem   a  dormir;   passàvem  de pressa  el  corredor  gelat  ,  abraçats  a aquella  rajola  fumejant  que ens  prometia  un  llit calentó.







diumenge, 15 de gener del 2012

Els joves. Miquel Martí Pol



He  escollit  aquest  poema  perquè  reflecteix  la  visió  sobtada dels joves davant   la  guerra



                 Els  joves


Somreien a l'esperança els perfets, els intactes.
Ignoraven que la mort també fou creada per a ells.
Quan enramà l'enfiladissa dels jardins ses hores,
en tot havien pensat: en l'amor fresc i tendre
de les dones, el cel llunyà i els ocells del capvespre,
l'afany de la nit, la llum taciturna del geni,
els fills com un llevat dels anys, l'aigua que s'empeny
sense rescloses, lliscant sobre pedres i molsa.

En tot havien pensat, menys en aquest trepig de la sang
en els camps desolats que vanament omplia
l'espetec de les armes; tot, menys aquest mirar al cel
amb les ninetes buides. Això era nou per a ells.
Però compliren sense recel, com aquell qui paga
comptes oblidats del pare, per l'honor del nom;
allò que no era d'ells i que potser, volien rompre,
sobtadament va dominar-los, com un llevant arravatat,
molt més fort que l'enfiladissa dels jardins,
que l'aigua i que les roses; potser perquè era estrany
i gran, impalpable, i es nodria d'un august silenci,
del camí de la sang també sense rescloses.

                     Miquel  Martí  Pol

Biografia Miquel Martí Pol

 Biografia  de Miquel Martí i Pol

Va néixer el 19 de març a Roda de Ter (Osona). Després d'estudiar a Vic va començar a treballar als 14 anys com a escrivent en una fàbrica de filatura de cotó. Als 19 anys contreu una malaltia pulmonar la qual l'obligà a restar al llit durant un any. És aleshores que descobreix el valor expressiu de la poesia. La intensitat lectora li fa augmentar el desig d'escriure i a poc a poc anirà trobant un estil personal.
A partir d'aquí hem de parlar de diverses etapes en la seva producció:
Primera etapa: es caracteritza per la recerca de si mateix de Déu. Es produeix un desengany en no trobar respostes metafísiques, situació que supera confiant en la condició humana i en la solidaritat amb els altres homes.
Segona etapa: A partir de 1957 i en una etapa que dura fins al 1970 el poeta inicia un període d'implicació social amb un ús mes gran del vers lliure i utilitzant un llenguatge planer i accessible.
És una poesia que commou i s'implica per denunciar i parlar amb la veu del poble.
Llibres d'aquesta etapa: “El poble”, “La fàbrica”, “He heretat l'esperança”, “Lletra a Anna”, “Autobiografia”.
Tercera etapa: A partir de 1970 i fins el 1975 inicia una nova etapa marcada per l'aparició d'una malaltia crònica i greu: l'esclerosi múltiple. Arran d'aquest fet s'endinsa en la seva soledat i busca l'essència del seu joc per projectar-lo en una nova dimensió. Els poemes que escriu son generalment breus, densos i tancats. Són d'un contingut difícil i formalment més elaborats. La temàtica preferent és la por a l'esfondrament físic i al tema de la mort.
Llibres d'aquesta etapa: “27 poemes en 3 temps”, “La pell del violí”, “Llibre dels 6 sentits”, “Quadern de vacances”.
Quarta etapa: A partir de 1976 Miquel Martí i Pol sent com la malaltia va frenant progressivament la força inicial i entra en una fase d'estabilització. El poeta celebra el 7è aniversari de la seva malaltia amb una voluntat serena de superar el pas del temps. Ara be, podem distingir dos moments temàtics: el primer de 1976 a 1982; aquesta etapa és una etapa de plenitud a causa dels fruits literaris. El segon moment correspon als anys 1983 a 1985 i estan marcats pel signe del dolor amb la malaltia i la mort de la seva primera esposa.