Disfresses

Destriava  i   buscava  una  fotografia  que  estava  segura  ,un  dia  havia  guardat en  aquell  àlbum.

Al  meu  esguard, diferents  etapes  de la  vida  de  la  família; fotografies  entranyables  de  la  1a  comunió  de   la   meva  mare  i  les  meves  tietes , guarnides  amb  els  vestits blancs  típics  de  l’època , els  meus  pares  joves   riallers  i  enamorats...

El  fil  dels  records  em  portaven  a  reviure   diferents   tràngols  de  la  vida .

Imatges   nítides, d’altres   giraven  en  remolins  , es  desfeien  com  volves  de  cendra  si  intentava  deternir-les.

Pensava  dedicar  una  estona  a la  recerca  del  que  buscava.

Asseguda mirant  i recordant , per  obra  d’encanteri no  era  conscient  que  el  temps  passava. Però  la claror  nítida  de  primera  hora  de  la  tarda  es  va  anar apaivagant  i  una  tènue  foscor  em  va   obligar  a  encendre  el  llum.

Finalment  decebuda  perquè creia no  trobar    el  que  buscava , l’atzar  va  posar  al  meu  esguard  una  foto  traspaperada  amb  unes  altres  que  satisfeia  plenament  el   meu  desig.

Una  foto  esgrogueïda que  reflectia  dues  noietes ; la  meva  cosina  i  jo,disfressades  per  primera  vegada.

Una  tirallonga  d’imatges  com   si  d’una  pel·lícula es  tractes  va  aparèixer  al  meu  esment:

La  Berta  que celebrava  el  seu  12è aniversari feia  un berenar ,  hi  estaven  convidades, però  hi  havien  d’anar  disfressades,  costum  no  gaire  habitual  en  aquella  època. Quina   il·lusió!

Pensàvem  que  la  meva  mare  resoldria  el  problema  del  vestuari. Mes  ella  es  va negar  a  ajudar-nos  -  Ja  us  arreglareu  tinc  altra  feina-

Em  va  decebre, ella  que  d’un  drap  feia  meravelles!

Però  com  un  llampec  va  aparèixer  la  solució;  la  Sra Pepita  ,  la  nostra  veïna que  de  jove   havia  fet  teatre  i  tenia  molts  vestits  guardats  en  un  bagul.

Així  doncs  li  van  demanar  ajut;  i  ella  complaent  va  posar  al  nostre  abast  el seu  tresor.

Ens  va  acompanyar  a  una  habitació  assolellada, amb  una  gran  finestral  , les  parets  plenes  de  fotografies  que  feien  palès  la  seva  època  artística,  un  gran  mirall i  el bagul  obert perquè remenéssim i triéssim ,soles , lliurement.

Encara  em  sembla   sentir  les  nostres rialles  mentre  ens  vestien  i  desvestien.

Fins  i  tot  al  fons  del  bagul hi  havia  una  capsa  lacada  negra  amb  dibuixos  xinesos , plena  de  pintures   de  tots  els  colors i  pinzells, nosaltres  que  sols coneixien la polvorera  i  el  pintallavis de les  nostres  mares!

Feia  parella  amb  aquesta  capsa  un  estoig  de  fusta  ple  de  collars arracades  i  polseres

Hores  i  hores  provant  i  rient, pintades  com  a  mones.

Un  cop  feta  la  nostra  tria, vam cridar  a  la  Sra  Pepita   i  li  vam  demanar , com  a persona  entesa,  la  seva  opinió: -  ho  heu encertat, nenes, esteu  molt  boniques!-va  dir

La  meva  cosina  d’holandesa perquè  el  vestit  era  blanc  i    amb unes  franges  de  color  blau turquesa ,  era  el  color  que  més  li  agradava, i que  feien  joc  amb  el  llas.

Jo  de mexicana  ,  un vestit  negre  amb  lluentons    i  puntes, es  evident  que  el  negre es  un  color  que  sempre  he  tingut  tirada.

Em  plau  recordar  que  aquests  moments  foren tan  o  més  divertits  que  la  mateixa  festa .

Cel violeta

En català entre els primers introductors dels haikus hi ha el mallorquí Llorenç Vidal amb els seus Apunts en ritme de haikai i Haikais 69 inclosos al seu recull Talaiot del vent, 2ª edició, de 1972 i tres anys abans (1969) publicats a les revistes mallorquines Lluc i Ponent, i Agustí Bartra, que en va traduir uns quants i en va escriure un recull anomenat Haikús d'Arinsal, de 1981. Posteriorment Llorenç Vidal ha publicat els aplecs d'haikus Estels filants, 1991, i Petits poemes, 1999, si bé ell prefereix usar la denominació primitiva d'haikai com a sinònim de la posterior d'haiku, tal com l'usaren, amb anterioritat a Shiki, els haijin Arakida, Basho, Issa, etc., i, entre els contemporanis occidentals, l'italià Mario Chini als seus Attimi i el francès Pierre Seghers a la seva antologia Le Livre d’Or du Haïkaï, per exemple.

L’any 2003, al I Simpòsium Internacional sobre el poeta, foren presentats seixanta haikus inèdits de Salvador Espriu escrits en rebuts datats de 1970 i descoberts entre els papers pòstums pel seu nebot Sebastià Bonet.

Una  petita mostra  del  meu  interès,  les  primeres  tanques

Posta  de  Sol

Fuig  el  sol

 la foscor  avança

celestia

color de  violeta

cortina de  records

VIDA

Suau sorra
congria  de  records
amagat clos
creix,  surt  i esclata
bressol de  moixaines

Temps era temps

Temps  era  temps  en  la  meva  època  juvenil, estava  obsedida  per  anar  a treballar  a  Londres  ,una  anunci  al  tauler de  l’Escola ens oferia  aquesta  oportunitat,un grup  d’amigues  van  decidir  fer-ho, calia  el  permís  dels  pares. Però,  malgrat  la meva  insistència  ,els    pares  no   van  recolzar   el meu  desig.

 Així  doncs   em  vaig  acomiadar  de  les  meves  amigues  i  vaig  romandre  a  casa  preparant  les oposicions.

Ara  al  cap  de  vint  anys  em  trobo  a  Londres  acompanyada  d’en  Lluís  que  m’ha  promès  una  visita  molt  acurada de  la  ciutat  dels  meus  somnis.

No  eren  més  enllà  de les  onze  ja  ens  trobàvem  a  The  City, centre  financer  i  de  negocis  i  el  lloc  on  va  tenir  els  seus   orígens  la  ciutat  de  Londres.

Van quedar  reflectides  a  les  meves  ninetes  meravellades  els  edificis   victorians  molt  ben  conservats ,la  catedral  de  Saint  Paul’s amb  la cúpula  magnífica  ,  impressionant,  La  torre  de  Londres   i  els  seus  carrers empedrats, i els  fragments  de  l’antiga  muralla .

Havia  arribat  l’hora  justa  per  retrobar-nos amb  el  nostre amic  anglès  que  treballava  a  la  última  planta  de  un  gran  gratacel  des d'on  van  gaudir  d'na  panoràmica espectacular  de la  ciutat
Allí  ens  esperava  per  anar  a  dinar  plegats,  ja   que  aquella  nit  marxava  a  França   on  estiuejava la  seva  família.

Van  anar  a  dinar  a  una  taverna  típicament  anglesa  ,  molt  peculiar;  una  decoració on  abundava  la  fusta  envellida,  llum  tènue  i  plena  a  vessar.  Vam  gaudir  d’un  bon  àpat  i  una  bona  conversa,  acompanyada  d’una  invitació per  visitar el  Castell de  la  família  que estava  als  afores  de  Londres, que  havien  restaurat i anomenat  monument d’interès artístic i  obert  al  públic  per  poder  sufragar  les  despeses.

Ell  no  ens  podia  acompanyar  ,però  seguin  les  seves  indicacions vam  agafar  un  tren que  ens  va  dur  al  poble;  un  encarregat  ens  esperava amb  un  jeep  a  l’estació  i  ens  va  dur  al  Castell.

 La  seva  visió  sorprenent  em  va  colpir ; la  bellesa  dels  jardins, la  elegància  de  les  sales  obertes  al  públic, el,  mobiliari  les  pintures  , la biblioteca  ,  la  galeria  del  Retrats   presidits  pel  de la  Reina  ,  tots  els  seus  avantpassats  i...  els  meus  amics  i  els  seus  fills. Què  poc  em  podia  pensar  que  aquella  parella  jove  amb  tarannà  hippy eren  fills  d’un  Lord i pertanyien  a  la  noblesa  del  seu  país! Unes  persones  aparentment  senzilles  i  encantadores  que  en  cap  moment  havien  fet  ostentació  del  seu  estat.

Durant  els  següents  dies  vaig  gaudir  de  la  bellesa  de  la  ciutat  de  les  seves  places , de les  gran  avingudes, parcs: ,  La  Nattional  Gallery L’Abadia  de  Wuentminster.

Els  grans  magatzems .  Harrods  i Silfridge,  El  Coven  Garden, sense  deixar  per  banda Portobello pel  seu  tipisme  i  originalitat...

Universitats  emblemàtiques  d’Oxford ,  Cambrige i  el  petit  poble  museu   de Stratfor-upon  Avon,  on va  néixer  W.  Shakespeare,   ple  de  poesia i  bellesa on vam  gaudir  de la  lectura d’una  de  les  seves  obres  amb  un  Inglés  rítmic,compassat, preciós

Picadilly  Circus  , el  gran teatre  , i  l’escenificació  magnífica  del  musical  que  vam  anar  a  veure.

Tot  al  meu abast  amb  la  voracitat  del  gormand  que  ho  vol  assaborir tot  en  la  immediatesa  d’un  instant.

En  aquest  relat  es  fa  palès la  dita  catalana  que  diu:"Si  l’avui  t’ha  decebut  espera  el  demà  que  la  vida  t’allargarà  la  mà".

I  això  es  tan  veritat  com  què  el  conte  s’ha  acabat 

El manuscrit

El  manuscrit

Si no  hagués  escoltat  el  relat  que  descrivia  aquella  ascensió   a  la  muntanya  del  Canigó, l’alenada,   de  la  memòria  no s’hauria  esquinçat i  no  m’hagués  fet  reviure  uns  moments  ja  llunyans  de  la  meva  vida,    que  haurien   quedat  dormits  als  fons   del  calaix  més  amagat  dels  records.

No  hauria  tornat  a  sentir la  sorpresa  al  veure  aquell  quadern  manuscrit elaborat per l’amic  del  meu  marit, curosament descriptiu  amb  tota  classe  de  detalls  i  dificultats    dels  indrets per  fer  excursions  i  caminades  des de  Alp  ,  als  llocs  més  propers.

No  haguéssim  pogut  escollir  amb  tranquil·litat  el  lloc  més  adequat  pels  novells  excursionistes  que  fora  el  meu  marit,   érem  les  meves  filles  i jo.

No hauria sentit  encara  la  gatzara  de  les  meves  filles  escollint  el  lloc  de  la  primera  excursió: la  Font  dels  ocells deien ,  sona  a  conte  de  fades.

Així  doncs, verificaríem  el  lloc   i  les  dificultats  i, prepararíem  la  sortida ; roba  adequada , les  xiruques  per  caminar còmodament per  camins  de  muntanya,  barrets pel  sol i  a més  a més  les  capalines  per  si  plovia, i calia  dur  també  la  farmaciola.

Organitzat  el  ritual  de  la preparació,i  llegint  fil  per  randa  les  indicacions  del  quadern  manuscrit.

 Hauríem  començat   l’excursió.

Haguéssim anat amb  cotxe  fins al  lloc on  teníem  indicat  que  podríem deixar  el  cotxe i  continuaríem l’ascensió  fins  arribar  a  la  Font  dels  ocells .

Faria un  dia  assolellat,  i  un  aire  fresquet  que  ens  convidaria  a  caminar  i  observar   el  paratge  grans  extensions  de  boscs  de  pins   ,  la  flaire  de  la  pinassa,  els  cants  dels  ocells , la  música en  trepitjar  la  terra  .

A  mig  camí  trobaríem  una  família, aquesta  amb  tres  nens  mes  o  menys  de  l’edat  de  les  meves  filles,  i  com  és  habitual  entre  els  excursionistes  en haguéssim  saludat   i  entraríem  en conversa.

En  aquest  punt  l’excursió  hagués agafat  un  nou  caire , una  embranzida; jocs    rialles  i  una  relliscada, i  dos  ferits  , va  obligar  al  meu  marit  a  obrir  la  farmaciola, la  mercromina  les tiretes  haurien  solucionar   el  problema, i  finalment  hauríem arribat  a  la Font  dels  ocells  un  lloc  encisador , una  vegetació  exuberant  i  una  piuladissa eixordadora ens saludava.

I  tal  com  hauria anunciat  el  nostre  manuscrit  cap  sorpresa ; una font, una  taula  uns  bancs, arbres  que ofertarien   aixopluc  i ombra ,un  lloc  ideal   per  fruir  de  la  natura i  la  bona  companyia.

Era  l’hora  de  seure  i  compartir l’àpat obrint  les  carmanyoles. Tot  era  més  apetitós.

Formàvem  un  grup divertit  i  com  si  sempre  haguéssim anat  junts  d’excursió.

El  dia va  passaria  volant  com  si  el  temps  s’hagués  escolat  per  un  forat, hauria arribat  l’hora  de  marxar,  a més  a  més  aquell cel  clar  es  va  anar  vestint  de  núvols que  poc  a  poc va  matisant  la  claror d’una  transparència  gris    que  anunciava  un  canvi  de  temps.

Haguéssim recollit  els  estris  i  iniciarien  la  tornada. Quan  hagués  faltat poc  per  arribar  al  lloc  on  haurien  quedat  els  cotxes  començaria a plovisquejar  fins  i  tot  hagués  estat  divertit  caminar  sota  fina  cortina  d’aigua... però  de  sobte  unes  gotellades  fortes  ens hagués obligat  a  treure  les  capalines  i  compartir-les  amb  els  nostres  companys,  rient  i  fent  gresca  arribaríem a  l’esplana .

Ens  haguéssim  acomiadat, i  compartint  el  nostre  manuscrit hauríem escollit  la  propera  excursió  per  fer-la  junts.  Si  la  llança  dels  records no  hagués  entravessat  l’alenada   de  la  memòria  no  hauria  sortit aquest  petit  manuscrit que  ens hauria portat  a  gaudir  d’uns  moments  inoblidables de la  natura  i l’amistat