dilluns, 28 de maig del 2012



Camí  de  sirga,  una  obra  coral , que  de  la  mà  del  seu  autor  m’ha  permès conèixer    la  història  dels  últims   cent  anys  de  Mequinensa,  aquest  poble  condemnat   a  desaparèixer  però què amb  la  veu  dels  seus vilatans i  la  màgia  del  riu  Ebre  es  fa  viva  i  ressuscita  novament  en  un  poble  transformat .
Un  poble  mític  al  voltant  de l’Ebre  , que  l’embolcalla ,  l’embelleix  i  protegeix.
La  descripció  de  les  emocions  dels  personatges ,  amb  una  riquesa  de  vocabulari  i  un  reguitzell  d’imatges  poètiques  i  reals  ,que  m’han  transmès  les  seves vivencies  ,  com  si  em trobés  al  bell  mig  de  les  seves  diverses  situacions.
El  Nelson  ,  la  Carmela  ,  l’ Arquimedes , l’Aleix   Segarra... tots  ells m’han  colpit  de  joia, de por , de  decepció , d’amor  d’esperança  ,de  melangia.
Gràcies J.Moncada pel  privilegi  que  ens  has  atorgat  de  poder  gaudir  i  admirar  aquesta  obra  mestra.




Mequinensa  


Mequinensa  ,  un   espectable  meravellós  que  m’ha  fet  palès que  un obra  magistral  com  camí  de  sirga  posada  a  la  escena  per  magnífics actors  que  evidencien  tota  la  passió i  l’amor  que  el  seu  autor  va posar  al  escriure-la  es  revesteix  d’una  naturalitat  fresca  i  real  que  sedueix  a l’espectador.

Com  a  cloenda  d’aquest  cercle  dedicat  a  J. Moncada  m’ha  semblat   molt  encertat






Camí de Siga


dissabte, 12 de maig del 2012

                                           
Em  jubilo! 



Acabo de  passar davant de  la  botiga ,  una  gran  cartell  anunciava  : Em   Jubilo Articles  a   meitat  de  preu.
Sorpresa , vaig  pensar  serà  veritat  aquesta  vegada?
D’acord  amb  la meva  comptabilitat   havia  assentat  puntualment en  el llibre  major  de  la  meva  memòria  les retirades vegades  havia  anunciat  el  tancament  ,  però  mai  s’havia  dut  a  terme .
La  botiga  era  ella  ,  tots  els  ensurts  que  al  llarg  dels  anys  li  havien  anant  sorgint ,els  transformava  en  creativitat ,  la  decoració  dels  aparadors de  la  joieria  destacaven  pel  bon gust i l’encert .  Com  un alquimista  expert  transformava  colors,  estoigs,  detalls  que  convertien  la  botiga  en  una  obra  d’art.
La  primera  vegada,  arran  d’una  fortuïta  caiguda   ,  li  vaig  sentir  dir  ,  em  jubilaré  ,tancaré.  Em  dedicaré  a  viatjar   a  viure  i  a  gaudir  de  la  vida.
La  seva  joventut   i  el  seu  tarannà  l’incitaven  a tornar  a continuar .
Com  podia  prendre  una  decisió a així!. El  seu  caràcter  alegre  i  acollidor  induïa  a  la  gent  a  entrar,  contava  amb  una  clientela  fidel   que  trobava  allí  novetats  i  amistat.
Un a  segona  vegada ,  un  atracament  sobtat  va  trencar  la  seva  tranquil·litat.
La  conseqüència  d’aquest  fet va  alterar  el  seu  esment  ,  hi  havia  moments  que   es mirava  amb  rancúnia  quan  un  client  nou  entrava  a  la  botiga , 
Tornava  a  pensar  que  potser  això  denotava  que  havia  arribat  el  moment  de prendre  una  decisió.
Però  el  temps  que  tot  ho  cura,  va  fer  arribar  una  onada  d’oblit   i  l’Antònia  tornava  a  ser  ella , dinàmica  ,  divertida  i  acollidora.
Ara una  segona  caiguda  la  va  tenir   reclosa   a  casa  tres  mesos , i  sense  fe  cap  esment  de  canvi   El  dia  que  li  donaven  l’alta : penjava  el  cartell    Tancament   Em  jubilo.. . El  fet  de  no  haver-ho  consultat  amb  ningú en  fa  creure  que aquesta  vegada  la  decisió  es  ferma  i irrefutable .
Un  buit  quedarà  en el lloc , difícil   d’omplir  , però  la  seva  petjada  quedarà impresa  sempre  i   el  record  de  la  seva  alegria ,el saber  escoltar  i  la  seva  creativitat   romandrà  sempre  amb  nosaltres.
Gràcies  Antònia  per  tot  el  que  hem compartit!







dijous, 10 de maig del 2012

Corrandes d'exili Joan Oliver

Corrandes d'exili Joan Oliver





Corrandes  d’exili : Joan  Oliver


Joan Oliver va ser traductor, periodista, narrador, dramaturg i poeta;va nèixer en una família pertanyent a la burgesia industrial al 29 de novembre del 1899 a Sabadell.Estudià dret a la UB, passats uns anys forma el grup de Sabadell, grup que està en contra de la burgesia. Signà amb el seu pseudònim poètic Pere Quart amb la publicació de Les Decapitacions (Pere: nom de bateig i Quart: el quart d'onze germans).

La seva carrera entrà en crisi per l'esclat de la guerra. El 1939 s'exilia a França, i a la frontera escriu “ Corrandes d'exili”,quan a França va entrar Hitler va haver d'exiliar-se a Buenos Aires i seguidament a Santiago de Xile, però finalment torna a Catalunya on troba una pàtria empobrida i derrotada pel franquisme, el posen a la presó i en sortir, mor la seva dona.

Joan Oliver es converteix en una figura pública i és un símbol per la lluita antifranquista. Finalment mor el 19 de juny de 1986 a Sabadell.

La idea central del poema són les dificultats que es troben els exiliats. L'espai és a la frontera amb França i el temps el col·loquem al fi de la guerra civil espanyola.

Pertany al que s'anomena “poesia social” que és un moviment creat entre els 50 i 60 caracteritzat per la reclamació de la política que hi havia i la lluita per la llibertat, atesa la llei que censura qualsevol difusió d'aquesta poesia, sovint era difosa a fàbriques i al metro clandestinament.l franquisme.


Les corrandes són cançons folklòriqes de caràcter breu i encadenades que es solien improvisar. La temàtica sol ser amorosa, envers una persona o algun lloc, festiva o satírica.




Corrandes d’exili


Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...                                          
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Per què ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
'Com el Vallès no hi ha res'

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somnio completa.

Lletra: Joan Oliver 'Pere Quart'. Música: Lluís Llach