El 600

De la  cuina  estant  percebia  un  remor  que  venia  de  l’hort, amb  la  immediatesa  d’un  llampec  vaig  pensar  que  els   meus  néts feien  alguna  malifeta                 

Em  vaig  adreçar  al  garatge  ,on  sentia  clarament  el  tràfec   i  les rialles.

La  imatge  era  divertida; havien  desenfundat  el  600, i  proveïts  de  draps,  galledes  i  sabor, li  feien  una  neteja  general.

Enfadada  vaig  amonestar-los  pel  seu  atreviment,  però  el meu  esguard  quedà  meravellat  per  la  visió  tendra ,i  alegre que  ofrenava  el  600, semblava, aparentava estar  content, lluïa  el  seu  blau  amb  la  màgia  de  la  l’etapa  juvenil.

Em  va seduir i amb  vaig  unir  a  la  festa; asseguda davant  el  volant,  l’acariciava, una  sintonia  va  sorgir i  em  va  transmetre  una  onada de  records que   van  ensenyorir-se  del   meu  esment.

El  dia  de  Reis,  quan  va  aparèixer com  a  regal  sorprenent,  inesperat ,  il·lusió ,  alegria.

Les  anades  i  vingudes a l’escola  ,  al  Conservatori, a  la feina ,  al  mercat,  les excursions  a    platja...

Els  petits  ensurts;  el  dia  que  fent  pràctiques amb  el  meu  marit, vam  quedar esfondrats  a  la  cuneta, l’ajuda  d’un  pagès  amb  un  pic  i  una  pala va  solucionar  el  problema.

L’anada   a  Collserola  a  recollir  plantes   per  l’àlbum  de  Botànica  de la  Magda  , a  l’hora  de  tornar ,  el  cotxe  no  s’engegava,  sort  que  uns  joves ,van  acudir  i  gentilment i amb  una  rapidesa  inesperada  el 600 va començar   un  rondineig,  senyal  que  es  posava  en  marxa, van  seure  ràpidament  ,  espantades  que  es  tornès  aturar,  quan  més  a prop  estaven   de  casa,  la   tranquil·litat  ens  va  dur  a  riure  i renyar-lo. Teníem  el  costum  de  parlar  amb  ell com  si  fos  un  més  de  la  colla.

Durant   15  anys  va  ser  un  company  generós,  que  acceptava  les  imprudències   d’una mala  conductora, accelerades  inoportunes , deixar-lo  sense  gasolina ,  mal  aparcat...

Malgrat  tot  la  seva  companyia  va  facilitar  la  nostra  vida  quotidiana  i  les  estones  quan  totes  tres  anaven  plegades , fou  el fidel confident de  les  històries variades  que  posaven  de manifest  les  diferents etapes  de les  meves  filles

.

Maria Aurèlia Capmany Entrevistes

Entrevistes


Maria Aurèlia Capmany ha estat nomenada escriptora del mes per la Institució de les Lletres Catalanes, agafant el relleu de Josep Maria Espinàs. Desprès dels anys passats com a regidora de cultura de l'Ajuntament de Barcelona, període durant el qual les obligacions li van impedir mantenir el seu ritme de producció literària, des del 1987 ha publicat un bon nombre de llibres. Ara està al capdavant del departament de publicacions del consorci barceloní, posant en ordre la gran quantitat d'escrits que genera la casa gran. També viu il·lusionada esperant el moment de traslladar-se definitivament al seu pis de la plaça Reial, que serà un retorn al barri de la Rambla de la seva infància.

—Des de la vostra experiència en el món de la política cultural municipal, ¿com valoreu aquesta distinció de l'escriptor de mes?
—Bé. Em temo que no té res a veure una cosa amb l'altra. La meva gestió cultural a l'Ajuntament de Barcelona i la meva obra literària, només tenen dues coses en comú: que totes dues són obra meva. Ara bé, el fet que hagi acceptat aquesta designació vol dir que crec en l'eficàcia d'aquesta promoció de la Institució de les lletres Catalanes. Els autors catalans sempre ens hem queixat de la manca de promoció de la nostra obra. En el moment en què la Institució de les Lletres Catalanes es proposa promoure aquesta obra, crec que és una cosa bona i, en fi, ho elogio i hi trobo molt bé.

—En alguna ocasió heu dit que aquest és el país que tracta amb menys consideració els escriptors.
—Sí. I tant, i tant. Continuo pensant-ho. I per tant que la Institució de las Lletres Catalanes vulgui rectificar-ho i vulgui fer conèixer en el propi país les obres dels escriptors catalans crec que és una cosa molt bona.

—Aquelles dames d'altres temps és el vostre últim llibre publicat. Què us ha portat a parlar d'unes dones anònimes de finals del segle passat?
—La idea del llibre va sorgir d'unes tertúlies que hi havia a casa meva. Vivíem a la Rambla en una botiga i llavors a la rebotiga la gent es reunia i parlava. Pensant en aquesta tertúlia me'n vaig adonar que moltes vegades el coneixement de les persones i les coses es té només per les xafarderies que es fan en una tertúlia. Em va semblar que era una cosa bonica el fer sorgir d'unes tertúlies de la meva infantesa el record d'unes dames de final de segle. La gent gran que jo m'escoltava anaven parlant d'aquestes senyores que havien tingut una certa excel·lència i una certa influència en l'ambient en què vivien. I es tractava de confeccionar un retrat de cada una d'elles. Va ser una cosa que em va atraure i em vaig decidir a fer-ho. I sembla que pot ser de molt bona lectura.

—On comença la ficció i on la realitat d'aquests retrats de dames del segle passat?
—Tot és ficció. El punt de partida de qualsevol escriptor és l'experiència. Tot allò que imagina, ho imagina a través de les seves vivències i els seus records. Ara, a partir d'aquí, inventa. Doncs bé, tot és inventat.

—Parlant de records i vivències: vós vau escriure, quan estàveu a punt de deixar el càrrec de regidora de cultura, les vostres memòries. Què us va decidir a fer-ho?
—És una cosa molt extraordinària. Jo havia dit moltes vegades que no les escriuria les memòries. Fins i tot havia sostingut que l'escriptor es revela més en la seva obra literària, que no pas quan es disposa a parlar d'ell mateix. En l'obra literària es deixen anar molts elements de la pròpia personalitat, que com que un no és a primera fila, ho posa tranquil·lament. Tot això ho havia dit, però vet aquí que quan vaig fer de regidora de cultura em va absorbir tant que se'm feia impossible de feina organitzada i vaig d'haver d'aparcar tots els projecte que tenia. No tenia ni la concentració ni la continuïtat que m'exigia una obra literària. I un estiu com que tenia ganes d'escriure vaig comprar-me una llibreta i em vaig posar a escriure. Així va anar sortint, de manera molt espontània el Mala memòria. Cal dir també que hi va haver tota una sèrie de circumstàncies que van fer que estigués especialment sensible a parlar, no tant del meu passar, com de perquè el meu passat m'havia conduït allà on estava.

—Pel que fa el teatre, vós vau ser una autora teatral molt prolífica i molt representada. L'any 82 vau portar una obra als escenaris per darrer cop. Teniu previst algun projecte per tornar-hi?
—Sí, sí. Un de molt concret. El que passa és que el teatre no és com el poema o la novel·la que l'escrius perquè una cosa molt interior t'impulsa. El teatre per a mi sempre ha estat un compromís amb algú altre, que m'ha demanat fer una obra així i així i jo m'he posat a fer-la. I és quan m'ha donat més bon resultat. Per exemple, Tu i l'hipòcrita va sorgir d'una proposta d'en Jordi Sarsanedes; Vent de garbí i una mica de por va ser una proposta de Ricard Salvat per celebrar als cinc anys de l'Adrià Gual; o quan vaig fer Teatre de cabaret va ser per la insistència de Josep Anton Codina. Sempre ha estat una relació de col·laboració amb algú i sobre un projecte immediat.

—En el segon volum de Això era i no era dediqueu tot un capítol a Salvador Espriu i dieu que ell us va ensenyar a escriure. Fins a quin punt reconeixeu la influència d'Espriu?
—Totalment. Potser no una influència literària, que és molt difícil d'establir, tot i que evidentment hi és en un sector molt concret de la meva obra. Però l'Espriu era un escriptor tan, tan diferent del que sóc jo... Fins i tot ell de vegades em deia: "fas un ús del llenguatge que està a les antípodes de l'ús que jo faig. Però per a mi la relació amb Espriu va ser un mestratge al qual em vaig adherir i del qual em vaig haver de defensar, perquè la meva admiració per l'Espriu era tan enorme que fins i tot de vegades jo m'adonava que la seva influència anava més enllà del meu temperament, de la meva tasca com escriptora. I en aquest sentit me n'havia de defensar per no sotmetre'm d'una manera absoluta a les seves coordenades estètiques. Ara, això jo crec que és una de les característiques de l'autèntic mestratge. Si fem un seguiment de la història de la filosofia, ens n'adonarem que als grans deixebles són aquells que s'han rebel·lat contra la teoria del mestre.


(Xavier Caraltó. "Maria Aurèlia Capmany parla amb Xavier Caraltó", Avui, 17 març 1990)

Record Maria Aurèlia Capmany

Em plau  retre  el meu  senzill  homenatge  a  Maria  Aurèlia  Capmany,  20  anys  desprès  de  la  seva  desaparició.

En  escriure  aquest  recull   de  la  seva  vida   un  cúmul  d’emocions  en  colpeixen.

L’admiració davant   la  visió  polièdrica  de  la  seva  personalitat, plena  de  projeccions  infinites: Escriptora ,  pedagoga  i  política ,  en  totes  les  vessants  queda  reflectida  la  seva  humanitat.

Per  altra  banda  ,  el  goig  de  poder  assaborir  personalment  els  efluvis    d’una personalitat  d’aquestes  característiques.

Va  néixer  a  Barcelona  1918-1991). La  seva vita  pot  quedar  marcada  per  tres  etapes fonamentals .

Va  créixer  en  una  família  liberal ,catalanista  i  d’esquerres. Néta de  l’advocat  i  escriptor Sebastià  Farnés, filla del  folklorista  i  també  escriptor  Aureli  Capmany  . Ella  en  aquella  etapa s’anomenava  “nena  modernista “ una  figura  gràcil   amb  tirabuixons.

Però   és  aquí  on   coneix  el  fracàs; la  dificultat  en  aprendre  ortografia  no  sabia  mai  com s’escrivia - a ver o  haver-,  i  el  pànic  a  examinar-se  li  van  vetar l’ ingrés  al  batxillerat. Finalment  ingressa a  l’Institut  Escola  ,  un  centre  creat  per la  Generalitat  republicana,  on  els  mètodes  eren  innovadors i lliberals , canvia  totalment  les  seves  pors ,  es  descobreix  a  sí  mateixa i  les  seves  possibilitats.

L’Any  1939 ,la  guerra  etapa  de  frustració.  Aquell  esperit  de  llibertat  en  que  fou educada  s’acaba   amb  la  derrota

S’ensorra  el  negoci  familiar, misèria, per  ajudar  econòmicament  a  casa  improvisa  un  taller  de  vidre .

Fa l’ ingrés  a  la  Universitat ,  es troba  una  universitat  grisa  i  dura ,  molt  contrària  al  seu  esperit,  però  una  llum  s’encén  al  entra  en  contacte   amb  el  professor  Javier  Cambrini ,  de  tendència  existencialisme  cristià, corrent  que  a  ella  l’impacta.

Treballa  de  professora  de  la Universitat,  i  inicia  la  seva  tesis.

Entra  en  relació amb   l’Institut fiancés   College  de  França L’any  1952-53 i  és becada  a  la  Universitat  de  la  Sorbona.

Però el  seu  esperit  inquiet  la  porta  a voler  traspassar  les  parets,anar  al  carrer,  conèixer  la  gent  .  Treballa  com  a  professora  de  Filosofia  i  llengües  a  l’Institut  Villena de  Badalona. Intenta  fer  una  vida  normal,  fins  i  tot  té  un  nubi  formal,  però  aquesta  vivència   la  porta  a  canviar de  rumb. A  partir  d’aquest  moment  implanta  el  seu  tret  característic :  Fora  conformismes  i  llibertat ,no  seré  una  dona  com  cal , faré el  que  cregui  convenient  als  meus  principis  
La  seva  carrera  literària s¡inicia  juntament amb  la  carrera  professional:

L’any  1947  es  finalista  del  premi  Joanot  Martorell,  amb  l’obra  , “ Necessitem  morir”,  dos  anys  desprès  guanya  aquest  premi  amb  “  el cel   no  és transparent.

La  influència   de  salvador  Espriu  és  molt  important  a  l’inici  de  la  seva   carrera literària.  Ella  reconeix  que  la  novel·la “  L’altra  ciutat  va  ser  escrita   per  que   agradés  al  poeta  de  Sinera.

Publica   “Betúlia” l’any  1956  que  suposa  un  trencament amb  la   novel·la  anterior.  Més  endavant apareix  “  El  gust  de  la  pols” 1962,  i  el  1968  guanya  el  premi  Sant  Jordiamb  “un  lloc  entre  els  morts”.

Aquest  any  es pot  considerar  màgic  per què   ha  assolit:  La  consagració  com  escriptora  i l’encontre  amb  l’escriptor  mallorquí  Jaume  Vidal  Alcover , l’amor  de  la  seva  vida.

El  seu  feminisme ,evident  en  la  seva  actitud pública ,  es  fa  palès  en  moltes  de  les  seves  publicacions  entre  elles “ Feliçment  sóc una  dona

Destaca  també  la  seva  trajectòria  en  el  món  del  teatre.Ricard  Salvat  impulsa  la  fundació  de l’Escola  d’Art  Dramàtic  Adrià  Gual ,i  li  demana   que  s’encarregui  dels  cursos  de  literatura. Fa  incursions  en  el  camp  escènic en  el  caràcter  de  cabaret  d’intenció  crítica,  en  una  sèrie  de  peces  per ser  representades  en  la  Cova  del  drac.

Són  d’aquella  etapa “ Dones,  flor  i  pitança “i la  cultura  de la  Coca- Cola 1960,  entre  altres  en  col·laboració amb  Jaume  Alcover.

A  la  década  dels  vuitanta  continua  escrivint  i   publicant  amb  assiduïtat. “Lo  color  més  blau 1 982,    el  llibre  de  memòries  “ Mala  Memòria.

A  més  amés  col·labora  habitualment  en  la  premsa  diària.

És  regidora  de  Cultura  a  l’Ajuntament  de  Barcelona,  durant  la  primera  legislatura  del Pcs.  A  partir  de  l’any  1987.

Mort  el  2  d’octubre 1991  pocs  mesos  després  de  la  mort  del  seu  company sentimental  Jaume  Vidal  Alcover.

Que  defineix  a  Maria  Aurèlia:

Vitalisme , inteligència , Tradició Apassionada  ,  valenta  tossuda.

Considerada  la  mestra  de  la  generació  dels  70.

Vull  concloure  aquesta  biografia  amb  la  frase  que  Montserrat  Roig  defineix  a  la  seva  mestra:

  Maria  Aurèlia  ha  estat  per  a  mi : La  terra   i  les  ganes  de  volar

  

primer video

De la finestra estant

De  la  finestra  estant  albiro  el  cel  blau  ,cobert de  petites  pinzellades  de  cotó  que  caminen  suaument ,deixant passar  la  llum  esplendent  del  sol.

Quasi  a  tocar la  figura  esvelta   i  magnífica  del  temple  del  Sagrat  Cor de  la  muntanya  del  Tibidabo i  una  filera   d’arbres   que  perfilen  l’horitzó.

Ara  molt  a prop  petits  jardins   que  m’envolten, parets  cobertes  d’heures  enfiladisses, buguenvíl·lies i  glicines  que  mostren  la  nuesa  i  la  bellesa  de   la  filigrana  de  les  seves  branques  on  comencen  a  despuntar  els  brots.

Més  enllà demana  el  meu  esguard  la  visió  d’argent  d’un  parell  d’ametllers,  atrevits  i  arrogants, ja  han  florit i  com  una   capa   d’ermini  protegeix  i  dóna  llum    al  jardí...que  deixa  veure  la  gràcil  figura  de  la  daurada  mimosa  que  amb  gotims  d’or  pinta  d’alegria  l’entorn.

Una  piuladissa  suau  d’ocells  que  comencen  a  boleiar  d’aquí  cap  allà.

El cant  d’un  pic  roig que  aquest any  visita  el  meu  jardí,  m’incita  a  cercar   la  càmera  per  poder  captar  la  seva  gràcil  i  elegant  bellesa,  al  apropar-se al  parany  de  menjar  que  he  posat  al  seu   abast.

Un  aire  suau que  envolta  i  escampa  l’olor  de  terra   i  romaní  ,em  fa  percebre  ja  la  primavera