Imatges  de  la  postguerra

Mentre  la  mainada  vivíem  poc  o  molt  protegits  al jardí  de la  infantesa  bé  ens  adonàvem  a  través  de clarianes, esqueixos  de la  lluita  tenaç i  difícil  que  molta  gent  gran  duia  a  terme.

El  menjar mancava, cues  llargues  per  anar  a  buscar   el  pa  negre,els  productes  de racionament, sucre, oli, la llet  per  al nadó  que  la  mare  no  podia  alletar...

Cases  fredes  sense  poder  encendre  el foc.
Recordo  amb  tendresa  la  saleta  més  acollidora  de  la  casa , on  hi  havia  la  màquina  de  cosir  que  la  meva   mare  havia  rebut  com  apart  del  seu  aixovar,  col·locada    al  davant   de  la finestra   on  la llum   il·luminava  tot  l’espai, a l’altre  racó  una  taula  rodona    amb  una  braser, on  fèiem  els  deures, quatre  cadires  i  el  caliu  del  nostre  cor.

La  mare cosia  i cosia   piles  de  davantals que  queien   omplint  tot el terra   i  al  costat  el  mocador  de farcell on  s’hi  anàvem  col·locant  les  peces  ja  acabades,  a  vegades jo  també  hi  podia  ajudar  , tallant  fils  i  endreçant  les  davantals  acabats, m’agradava  classificar-los  per  colors   i  em  produïa  gran  complaença  la  diversitat  del  colorit.

La  mare jove,  dinàmica  i  disciplinada , organitzava  la  casa.

Els  avis des del   poble  ens  feien arribar  de tant  en  tant pel  recader  una  panistra  plena  de  menjars  saborosos, oli,una  mica  de topina  , pa  petit  de  ronyó...

Tota  la  família  contribuïa  a  fer  petites  parcel·les  de  felicitat.

Seguint  el  fil   dels  meus  records,  buscant  en  el  racó  més  llunya  de  la  memòria

M’envaeix la  imatge  lluminosa  d'una  nit  de Reis.  La  sorpresa i  la  alegria que  em va  produir  en trobar   al  balcó,  un  “nino  llorón. La  meva  mare  malgrat  les  dificultats  de  la  època  , amb  la  seva  destresa   li  va confeccionar   un   vestit  blanc  que  embellia  la  senzillesa  del  pepón.

Les  mans  de  la meva  mare  , sempre   han estat   a punt  per  fer  feliços  als altres

L’Enric  també  la  bicicleta  que s’ hi  va  trobar  el  va  omplir  de joia.

A  la  nit  quan  érem  a  dormir  , desprès  d’un  jornada  plena  de  jocs  i  alegria,  un soroll  inesperat  ens  va despertar, era  ell  que somnàmbul  es passejava  passadís  amunt  i  avall.

Una  nit  màgica  que els  pares ens  van  oferir  amb  tot  el  seu  amor.

La  visió  de  la  nostra  alegria,  segur  que  els  va   allunyar  de  la  duresa  del  moment  que  estàvem  vivint.