Temps era temps

Temps  era  temps  en  la  meva  època  juvenil, estava  obsedida  per  anar  a treballar  a  Londres  ,una  anunci  al  tauler de  l’Escola ens oferia  aquesta  oportunitat,un grup  d’amigues  van  decidir  fer-ho, calia  el  permís  dels  pares. Però,  malgrat  la meva  insistència  ,els    pares  no   van  recolzar   el meu  desig.

 Així  doncs   em  vaig  acomiadar  de  les  meves  amigues  i  vaig  romandre  a  casa  preparant  les oposicions.

Ara  al  cap  de  vint  anys  em  trobo  a  Londres  acompanyada  d’en  Lluís  que  m’ha  promès  una  visita  molt  acurada de  la  ciutat  dels  meus  somnis.

No  eren  més  enllà  de les  onze  ja  ens  trobàvem  a  The  City, centre  financer  i  de  negocis  i  el  lloc  on  va  tenir  els  seus   orígens  la  ciutat  de  Londres.

Van quedar  reflectides  a  les  meves  ninetes  meravellades  els  edificis   victorians  molt  ben  conservats ,la  catedral  de  Saint  Paul’s amb  la cúpula  magnífica  ,  impressionant,  La  torre  de  Londres   i  els  seus  carrers empedrats, i els  fragments  de  l’antiga  muralla .

Havia  arribat  l’hora  justa  per  retrobar-nos amb  el  nostre amic  anglès  que  treballava  a  la  última  planta  de  un  gran  gratacel  des d'on  van  gaudir  d'na  panoràmica espectacular  de la  ciutat
Allí  ens  esperava  per  anar  a  dinar  plegats,  ja   que  aquella  nit  marxava  a  França   on  estiuejava la  seva  família.

Van  anar  a  dinar  a  una  taverna  típicament  anglesa  ,  molt  peculiar;  una  decoració on  abundava  la  fusta  envellida,  llum  tènue  i  plena  a  vessar.  Vam  gaudir  d’un  bon  àpat  i  una  bona  conversa,  acompanyada  d’una  invitació per  visitar el  Castell de  la  família  que estava  als  afores  de  Londres, que  havien  restaurat i anomenat  monument d’interès artístic i  obert  al  públic  per  poder  sufragar  les  despeses.

Ell  no  ens  podia  acompanyar  ,però  seguin  les  seves  indicacions vam  agafar  un  tren que  ens  va  dur  al  poble;  un  encarregat  ens  esperava amb  un  jeep  a  l’estació  i  ens  va  dur  al  Castell.

 La  seva  visió  sorprenent  em  va  colpir ; la  bellesa  dels  jardins, la  elegància  de  les  sales  obertes  al  públic, el,  mobiliari  les  pintures  , la biblioteca  ,  la  galeria  del  Retrats   presidits  pel  de la  Reina  ,  tots  els  seus  avantpassats  i...  els  meus  amics  i  els  seus  fills. Què  poc  em  podia  pensar  que  aquella  parella  jove  amb  tarannà  hippy eren  fills  d’un  Lord i pertanyien  a  la  noblesa  del  seu  país! Unes  persones  aparentment  senzilles  i  encantadores  que  en  cap  moment  havien  fet  ostentació  del  seu  estat.

Durant  els  següents  dies  vaig  gaudir  de  la  bellesa  de  la  ciutat  de  les  seves  places , de les  gran  avingudes, parcs: ,  La  Nattional  Gallery L’Abadia  de  Wuentminster.

Els  grans  magatzems .  Harrods  i Silfridge,  El  Coven  Garden, sense  deixar  per  banda Portobello pel  seu  tipisme  i  originalitat...

Universitats  emblemàtiques  d’Oxford ,  Cambrige i  el  petit  poble  museu   de Stratfor-upon  Avon,  on va  néixer  W.  Shakespeare,   ple  de  poesia i  bellesa on vam  gaudir  de la  lectura d’una  de  les  seves  obres  amb  un  Inglés  rítmic,compassat, preciós

Picadilly  Circus  , el  gran teatre  , i  l’escenificació  magnífica  del  musical  que  vam  anar  a  veure.

Tot  al  meu abast  amb  la  voracitat  del  gormand  que  ho  vol  assaborir tot  en  la  immediatesa  d’un  instant.

En  aquest  relat  es  fa  palès la  dita  catalana  que  diu:"Si  l’avui  t’ha  decebut  espera  el  demà  que  la  vida  t’allargarà  la  mà".

I  això  es  tan  veritat  com  què  el  conte  s’ha  acabat