Disfresses

Destriava  i   buscava  una  fotografia  que  estava  segura  ,un  dia  havia  guardat en  aquell  àlbum.

Al  meu  esguard, diferents  etapes  de la  vida  de  la  família; fotografies  entranyables  de  la  1a  comunió  de   la   meva  mare  i  les  meves  tietes , guarnides  amb  els  vestits blancs  típics  de  l’època , els  meus  pares  joves   riallers  i  enamorats...

El  fil  dels  records  em  portaven  a  reviure   diferents   tràngols  de  la  vida .

Imatges   nítides, d’altres   giraven  en  remolins  , es  desfeien  com  volves  de  cendra  si  intentava  deternir-les.

Pensava  dedicar  una  estona  a la  recerca  del  que  buscava.

Asseguda mirant  i recordant , per  obra  d’encanteri no  era  conscient  que  el  temps  passava. Però  la claror  nítida  de  primera  hora  de  la  tarda  es  va  anar apaivagant  i  una  tènue  foscor  em  va   obligar  a  encendre  el  llum.

Finalment  decebuda  perquè creia no  trobar    el  que  buscava , l’atzar  va  posar  al  meu  esguard  una  foto  traspaperada  amb  unes  altres  que  satisfeia  plenament  el   meu  desig.

Una  foto  esgrogueïda que  reflectia  dues  noietes ; la  meva  cosina  i  jo,disfressades  per  primera  vegada.

Una  tirallonga  d’imatges  com   si  d’una  pel·lícula es  tractes  va  aparèixer  al  meu  esment:

La  Berta  que celebrava  el  seu  12è aniversari feia  un berenar ,  hi  estaven  convidades, però  hi  havien  d’anar  disfressades,  costum  no  gaire  habitual  en  aquella  època. Quina   il·lusió!

Pensàvem  que  la  meva  mare  resoldria  el  problema  del  vestuari. Mes  ella  es  va negar  a  ajudar-nos  -  Ja  us  arreglareu  tinc  altra  feina-

Em  va  decebre, ella  que  d’un  drap  feia  meravelles!

Però  com  un  llampec  va  aparèixer  la  solució;  la  Sra Pepita  ,  la  nostra  veïna que  de  jove   havia  fet  teatre  i  tenia  molts  vestits  guardats  en  un  bagul.

Així  doncs  li  van  demanar  ajut;  i  ella  complaent  va  posar  al  nostre  abast  el seu  tresor.

Ens  va  acompanyar  a  una  habitació  assolellada, amb  una  gran  finestral  , les  parets  plenes  de  fotografies  que  feien  palès  la  seva  època  artística,  un  gran  mirall i  el bagul  obert perquè remenéssim i triéssim ,soles , lliurement.

Encara  em  sembla   sentir  les  nostres rialles  mentre  ens  vestien  i  desvestien.

Fins  i  tot  al  fons  del  bagul hi  havia  una  capsa  lacada  negra  amb  dibuixos  xinesos , plena  de  pintures   de  tots  els  colors i  pinzells, nosaltres  que  sols coneixien la polvorera  i  el  pintallavis de les  nostres  mares!

Feia  parella  amb  aquesta  capsa  un  estoig  de  fusta  ple  de  collars arracades  i  polseres

Hores  i  hores  provant  i  rient, pintades  com  a  mones.

Un  cop  feta  la  nostra  tria, vam cridar  a  la  Sra  Pepita   i  li  vam  demanar , com  a persona  entesa,  la  seva  opinió: -  ho  heu encertat, nenes, esteu  molt  boniques!-va  dir

La  meva  cosina  d’holandesa perquè  el  vestit  era  blanc  i    amb unes  franges  de  color  blau turquesa ,  era  el  color  que  més  li  agradava, i que  feien  joc  amb  el  llas.

Jo  de mexicana  ,  un vestit  negre  amb  lluentons    i  puntes, es  evident  que  el  negre es  un  color  que  sempre  he  tingut  tirada.

Em  plau  recordar  que  aquests  moments  foren tan  o  més  divertits  que  la  mateixa  festa .