Si no hagués escoltat el relat que descrivia aquella ascensió a la muntanya del Canigó, l’alenada, de la memòria no s’hauria esquinçat i no m’hagués fet reviure uns moments ja llunyans de la meva vida, que haurien quedat dormits als fons del calaix més amagat dels records.
No hauria tornat a sentir la sorpresa al veure aquell quadern manuscrit elaborat per l’amic del meu marit, curosament descriptiu amb tota classe de detalls i dificultats dels indrets per fer excursions i caminades des de Alp , als llocs més propers.
No haguéssim pogut escollir amb tranquil·litat el lloc més adequat pels novells excursionistes que fora el meu marit, érem les meves filles i jo.
No hauria sentit encara la gatzara de les meves filles escollint el lloc de la primera excursió: la Font dels ocells deien , sona a conte de fades.
Així doncs, verificaríem el lloc i les dificultats i, prepararíem la sortida ; roba adequada , les xiruques per caminar còmodament per camins de muntanya, barrets pel sol i a més a més les capalines per si plovia, i calia dur també la farmaciola.
Organitzat el ritual de la preparació,i llegint fil per randa les indicacions del quadern manuscrit.
Hauríem començat l’excursió.
Haguéssim anat amb cotxe fins al lloc on teníem indicat que podríem deixar el cotxe i continuaríem l’ascensió fins arribar a la Font dels ocells .
Faria un dia assolellat, i un aire fresquet que ens convidaria a caminar i observar el paratge grans extensions de boscs de pins , la flaire de la pinassa, els cants dels ocells , la música en trepitjar la terra .
A mig camí trobaríem una família, aquesta amb tres nens mes o menys de l’edat de les meves filles, i com és habitual entre els excursionistes en haguéssim saludat i entraríem en conversa.
En aquest punt l’excursió hagués agafat un nou caire , una embranzida; jocs rialles i una relliscada, i dos ferits , va obligar al meu marit a obrir la farmaciola, la mercromina les tiretes haurien solucionar el problema, i finalment hauríem arribat a la Font dels ocells un lloc encisador , una vegetació exuberant i una piuladissa eixordadora ens saludava.
I tal com hauria anunciat el nostre manuscrit cap sorpresa ; una font, una taula uns bancs, arbres que ofertarien aixopluc i ombra ,un lloc ideal per fruir de la natura i la bona companyia.
Era l’hora de seure i compartir l’àpat obrint les carmanyoles. Tot era més apetitós.
Formàvem un grup divertit i com si sempre haguéssim anat junts d’excursió.
El dia va passaria volant com si el temps s’hagués escolat per un forat, hauria arribat l’hora de marxar, a més a més aquell cel clar es va anar vestint de núvols que poc a poc va matisant la claror d’una transparència gris que anunciava un canvi de temps.
Haguéssim recollit els estris i iniciarien la tornada. Quan hagués faltat poc per arribar al lloc on haurien quedat els cotxes començaria a plovisquejar fins i tot hagués estat divertit caminar sota fina cortina d’aigua... però de sobte unes gotellades fortes ens hagués obligat a treure les capalines i compartir-les amb els nostres companys, rient i fent gresca arribaríem a l’esplana .
Ens haguéssim acomiadat, i compartint el nostre manuscrit hauríem escollit la propera excursió per fer-la junts. Si la llança dels records no hagués entravessat l’alenada de la memòria no hauria sortit aquest petit manuscrit que ens hauria portat a gaudir d’uns moments inoblidables de la natura i l’amistat
Estimada Raimunda, moltes felicitats per aquesta excursió tan preciosa i que has explicat amb tota classe de petits detalls.
ResponEliminaUna abraçada
M. Dolors Figueras