Corrandes d’exili : Joan Oliver
Joan Oliver va ser traductor, periodista, narrador, dramaturg i poeta;va nèixer en una família pertanyent a la burgesia industrial al 29 de novembre del 1899 a Sabadell.Estudià dret a la UB, passats uns anys forma el grup de Sabadell, grup que està en contra de la burgesia. Signà amb el seu pseudònim poètic Pere Quart amb la publicació de Les Decapitacions (Pere: nom de bateig i Quart: el quart d'onze germans).
La seva carrera entrà en crisi per l'esclat de la guerra. El 1939 s'exilia a França, i a la frontera escriu “ Corrandes d'exili”,quan a França va entrar Hitler va haver d'exiliar-se a Buenos Aires i seguidament a Santiago de Xile, però finalment torna a Catalunya on troba una pàtria empobrida i derrotada pel franquisme, el posen a la presó i en sortir, mor la seva dona.
Joan Oliver es converteix en una figura pública i és un símbol per la lluita antifranquista. Finalment mor el 19 de juny de 1986 a Sabadell.
La idea central del poema són les dificultats que es troben els exiliats. L'espai és a la frontera amb França i el temps el col·loquem al fi de la guerra civil espanyola.
Pertany al que s'anomena “poesia social” que és un moviment creat entre els 50 i 60 caracteritzat per la reclamació de la política que hi havia i la lluita per la llibertat, atesa la llei que censura qualsevol difusió d'aquesta poesia, sovint era difosa a fàbriques i al metro clandestinament.l franquisme.
Les corrandes són cançons folklòriqes de caràcter breu i encadenades que es solien improvisar. La temàtica sol ser amorosa, envers una persona o algun lloc, festiva o satírica.
Corrandes d’exili
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el pletambé el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Per què ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
'Com el Vallès no hi ha res'
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somnio completa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada